Elx no pot reivindicar la seua història mentre fa desaparéixer de l’espai públic una llengua que forma part de la seua identitat des de fa segles. Celebrar el Dia de la Comunitat Valenciana també significa respectar i protegir allò que ens fa valencians.
Arriba un nou 9 d’Octubre. Una data assenyalada en el calendari, carregada d’història, de simbolisme i d’identitat. Un dia que commemora l’entrada de Jaume I a la ciutat de València, l’any 1238, i el naixement del Regne de València. Un regne que va construir al llarg dels segles una identitat pròpia, unes institucions i una cultura en què la llengua valenciana ha tingut un paper fonamental. Hui, quasi huit segles després, continuem celebrant aquella història. Però potser hauríem de reflexionar sobre què significa realment celebrar-la.
Perquè en ple 2026 resulta difícil entendre una reivindicació del 9 d’Octubre que prescindisca del valencià. Es poden escriure grans articles d’opinió, omplir pàgines de solemnitat i elogiar les nostres tradicions des de les columnes d’un periòdic generosament alimentat amb diners públics. Però de ben poc servix reivindicar la identitat valenciana en castellà si, al mateix temps, es guarda silenci davant de la desaparició progressiva del valencià dels espais institucionals. La defensa d’una llengua no es demostra amb discursos un dia a l’any, sinó amb el respecte que se li dona els altres 364 dies.
A Elx, esta contradicció és cada vegada més visible. Des de 2023, els autobusos urbans van deixar de mostrar «Centre» per a mostrar «Centro». Podria semblar una qüestió menor, una simple paraula en un indicador electrònic. Ho seria si es tractara d’un fet aïllat. Però no ho és. Els contenidors de fem que abans identificaven l’«Ajuntament d’Elx» ara exhibixen un pompós «Excelentísimo Ayuntamiento de Elche». En castellà, per descomptat. I no perquè no existisca una versió en valencià de la imatge institucional, sinó perquè s’ha optat per no utilitzar-la.
La situació arriba fins a extrems especialment reveladors en una jornada com la de hui. La Generalitat Valenciana, que també ha vist com el tradicional carmesí de la seua imatge institucional cedia protagonisme al blau associat al Partit Popular, ha elaborat cartells del 9 d’Octubre íntegrament en valencià. Doncs bé, fins i tot en eixos cartells, l’Ajuntament d’Elx ha decidit introduir el seu logotip en castellà. Ni tan sols en el dia que commemora la nostra identitat col·lectiva s’ha considerat necessari respectar la llengua pròpia en la identificació municipal.
El problema no és una paraula, un logotip o un autobús. El problema és la suma de totes eixes decisions. És la normalització d’una absència. És assumir que el valencià pot anar desapareixent de la vida institucional sense que passe res, com si fora un element prescindible, una curiositat folklòrica que podem recuperar quan arriba una festivitat i tornar a guardar en un calaix l’endemà.
Elx és hui una ciutat multicultural. Ho és, afortunadament, encara que a alguns els coste acceptar-ho. Una ciutat construïda també amb les aportacions de persones que han arribat des de molts llocs, amb llengües, costums i cultures diferents. Eixa diversitat no representa cap amenaça per a la nostra identitat. Al contrari, l’enriquix. Però precisament per això les institucions tenen la responsabilitat de mostrar a qui arriba quina és la història del lloc que l’acull. I el valencià forma part indissociable d’eixa història.
No es tracta d’imposar una llengua a ningú ni de qüestionar el dret de qualsevol persona a expressar-se en castellà. Es tracta d’entendre que les administracions públiques han de protegir especialment una llengua que, sense eixa protecció, corre el risc de perdre cada vegada més espai. La convivència lingüística no pot consistir en el fet que una llengua estiga present en tots els àmbits i l’altra haja de conformar-se amb aparicions testimonials.
I si algú necessita recordar fins a quin punt el valencià forma part de la identitat il·licitana, només ha d’alçar la mirada cap a la basílica de Santa Maria. Allí, cada agost, Elx representa des de fa segles el Misteri d’Elx, reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. La Festa, un dels nostres majors orgulls col·lectius i una de les expressions culturals més importants que hem sabut conservar, es canta en valencià. Resulta difícil trobar una demostració més contundent que la nostra llengua no és un afegit a la història d’Elx, sinó una part essencial d’ella.
Però Elx no acaba on acaben les avingudes del nucli urbà. Més enllà està el Camp d’Elx, una realitat que massa sovint queda relegada a un segon pla en el discurs institucional. I no es diu Camp d’Elx per casualitat. A les nostres partides rurals, el valencià continua sent la llengua de cada dia, la que passa de pares a fills, la que acompanya les converses entre veïns, el treball al camp, les festes i la vida quotidiana. Una llengua que no necessita cap celebració oficial per a continuar existint perquè forma part de la vida de la gent.
I, tanmateix, fins i tot allí la presència institucional del valencià resulta escassa. Una de les expressions més visibles és un autobús que porta escrita la paraula «Pedanies» en un lateral. Un detall que quasi sembla una concessió, perquè quan arriba el moment de pujar al vehicle, el que es pot llegir és «Pedanías», en castellà. Una imatge que resumix prou bé la consideració que rep la llengua pròpia en determinades decisions municipals: present en algun racó, però apartada del lloc principal.
Defendre el valencià no significa viure ancorats en el passat. Significa garantir que una llengua que ha sobreviscut durant segles continue tenint futur. Que els xiquets i les xiquetes puguen escoltar-la i utilitzar-la amb normalitat, que les persones que arriben a Elx la coneguen com una part de la cultura de la ciutat i que els qui la parlen habitualment no hagen de sentir que la seua llengua és invisible davant de la seua pròpia administració.
Les institucions no poden limitar-se a organitzar actes commemoratius, penjar senyeres i pronunciar discursos solemnes sobre la identitat valenciana mentre van retirant el valencià de la retolació, dels serveis públics i de la comunicació quotidiana. La identitat no es conserva únicament amb celebracions. Es conserva fent-la present, respectant-la i transmetent-la.
Este 9 d’Octubre de 2026 és una bona ocasió per a recordar que Elx té una història pròpia que mereix ser coneguda i compartida, una cultura que no exclou ningú i una llengua que ha de continuar formant part del seu present. No podem demanar a les noves generacions que estimen allò que les seues institucions contribuïxen a fer invisible.
Celebrar el 9 d’Octubre és molt més que recordar Jaume I. És assumir la responsabilitat de preservar el patrimoni que hem heretat. I eixe patrimoni també es parla. Es parla en valencià.
Bon 9 d’Octubre. I que visca el valencià.
