El boom del calçat va transformar en només dues dècades una ciutat de 73.000 habitants en una urbs de més de 160.000. Desenes de milers de treballadors arribats de Múrcia, Albacete, Andalusia i el Baix Segura van canviar la demografia d’Elx, però atribuir-los la pèrdua del valencià seria contar només una part de la història. El franquisme, l’escola en castellà, el prestigi social d’esta llengua i, sobretot, la decisió de moltes famílies valencianoparlants de deixar de transmetre la seua pròpia llengua als fills expliquen una transformació que encara marca l’Elx actual.
Hi hagué un temps, no tan llunyà, en què parlar valencià a Elx no significava haver-lo estudiat, tindre un certificat o haver triat conscientment utilitzar-lo. Era, senzillament, la llengua amb què una part important de la població havia crescut. La llengua de moltes famílies il·licitanes, especialment entre les classes populars i al Camp d’Elx; una llengua transmesa de pares a fills sense necessitat d’institucions que la protegiren. Hui continua present, però la seua situació social és radicalment diferent. Molts il·licitans l’entenen i molts poden parlar-lo, però només una minoria l’utilitza com a llengua quotidiana.
Explicar com es va arribar fins ací obliga a fugir de les respostes fàcils. Seria temptador situar un únic culpable: la immigració interior que va transformar Elx durant la segona meitat del segle XX. Però la història lingüística de la ciutat és molt més complexa. Quan desenes de milers de treballadors castellanoparlants començaren a arribar massivament, el valencià ja ocupava una posició social subordinada respecte del castellà i la castellanització havia començat molt abans en determinats sectors de la societat il·licitana. El que va ocórrer entre els anys seixanta i huitanta va ser que tots aquells factors coincidiren al mateix temps i a una velocitat extraordinària.
Elx creix en una dècada com mai abans
Les xifres expliquen millor que qualsevol altra cosa la magnitud d’aquella transformació. El cens de 1960 registrava 73.720 habitants a Elx. Només deu anys després, el 1970, ja n’eren 123.716. El municipi havia guanyat pràcticament 50.000 habitants en una sola dècada. El 1981 arribava als 164.779 i el 1991 als 188.062.
No tot aquell creixement procedia de la immigració, però bona part sí. Els estudis demogràfics sobre aquell període calculen que el saldo migratori va aportar més de 31.000 persones només entre 1960 i 1970 i va representar aproximadament el 63% de l’augment demogràfic de la dècada. En altres paraules, mentre les fàbriques multiplicaven la producció de sabates, Elx estava construint al mateix temps una ciutat completament nova.
La indústria necessitava mà d’obra i la va trobar en milers de famílies que abandonaren territoris on les oportunitats laborals eren escasses. Arribaren persones de molts punts de l’Estat, però la procedència estava fortament concentrada. Múrcia es convertí en una de les principals fonts de població: el 1970, prop del 30% de les persones nascudes fora d’Elx procedien d’aquella província. També arribaren milers de treballadors d’Albacete, Granada, Jaén, Màlaga i Ciudad Real. Entre els que procedien de la mateixa província d’Alacant, la major part venien del Baix Segura.
Aquelles persones no arribaven per substituir cap llengua. Arribaven perquè a Elx hi havia treball.
Procedien majoritàriament de famílies humils, moltes vinculades fins aleshores a l’agricultura, i trobaren en el calçat, la construcció i les activitats auxiliars una possibilitat de prosperar. Treballaren en les fàbriques, en els tallers i en les cases; alçaren barris, criaren els seus fills a la ciutat i acabaren formant una part inseparable de la identitat il·licitana contemporània. Però portaven amb elles la seua llengua materna, el castellà, i Elx no els va exigir pràcticament mai que n’aprengueren una altra.
Carrús, una ciutat nova dins de la ciutat
La transformació demogràfica també va transformar el mapa urbà. Carrús és probablement el millor lloc per observar aquell canvi. El barri havia començat a créixer durant els anys cinquanta, però l’expansió es disparà durant la dècada següent al ritme de l’arribada de treballadors. On poc abans hi havia camps i edificacions disperses aparegueren carrers sencers d’habitatges destinats a una població que augmentava més ràpidament del que la ciutat podia planificar.
El Carrús que estava naixent tenia una composició social molt diferent de la de l’Elx tradicional. Compartien carrer famílies procedents de Múrcia, Albacete, Granada o Jaén, moltes de les quals treballaven en les mateixes fàbriques i havien arribat en circumstàncies semblants. El castellà era la llengua que compartien entre elles i, progressivament, també la llengua que permetia comunicar-se amb la resta de la ciutat.
Això és important per entendre el fenomen lingüístic. Una persona arribada de Múrcia o Andalusia podia instal·lar-se a Carrús, treballar, comprar, escolaritzar els fills, acudir a l’administració i relacionar-se socialment sense necessitat d’aprendre valencià. No perquè existira una negativa particular a fer-ho, sinó perquè la ciutat que la rebia funcionava cada vegada més en castellà.
I ací apareix una de les claus de tot el procés: les llengües no es transmeten únicament perquè existisquen. Es transmeten també perquè són necessàries.
Quan una llengua és útil per relacionar-se amb els veïns, aconseguir faena, estudiar, comprar o participar de la vida social, els nouvinguts tendeixen a incorporar-la. Quan no ho és, l’aprenentatge depén molt més de la voluntat individual. A l’Elx que creixia vertiginosament durant els seixanta i setanta, el castellà podia utilitzar-se per a pràcticament tot. El valencià, no.
El castellà ja ocupava els espais de poder
Per això resulta impossible explicar la castellanització d’Elx només a través de la immigració. Les desenes de milers de treballadors que arribaren ho feren a una societat en què les dues llengües no competien en igualtat de condicions.
Durant la dictadura franquista, el castellà era la llengua de l’Estat, de l’administració i del sistema educatiu. El valencià quedava apartat de l’ensenyament normalitzat i tenia una presència enormement limitada en els mitjans de comunicació i els espais públics formals. Podia continuar viu en les cases, en els carrers, al camp o entre els companys de faena, però difícilment podia competir en prestigi amb la llengua que un xiquet trobava als llibres, que utilitzaven els funcionaris i que escoltava als mitjans de comunicació.
La situació generava un missatge implícit molt potent. El castellà era la llengua que calia dominar per progressar; el valencià podia quedar associat, en canvi, al món familiar, rural o popular. Era una relació desigual que anava molt més enllà de les prohibicions concretes i que penetrava en la manera com molts parlants percebien la seua pròpia llengua.
Així, la transformació lingüística d’Elx no es produí únicament perquè arribaren persones que parlaven castellà. També es produí perquè molts valencianoparlants començaren a parlar castellà amb elles gairebé automàticament. El castellà es convertia així en la llengua de trobada entre l’Elx que ja existia i l’Elx que estava arribant.
Quan una família valencianoparlant deixa de parlar valencià als fills
Però encara hi hagué un procés més determinant. La sociolingüística fa dècades que estudia a Elx un fenomen que ajuda a explicar molt millor la situació actual: la interrupció de la transmissió intergeneracional.
És un concepte aparentment tècnic que descriu una escena molt senzilla. Uns pares que han parlat valencià durant tota la seua vida decideixen parlar castellà als fills.
El canvi és enorme. Que una família arribada de Granada parle castellà als seus fills no redueix el nombre de valencianoparlants: simplement continua transmetent la seua llengua. Però quan una parella valencianoparlant deixa de transmetre el valencià, desapareix una nova generació de parlants nadius.
I això va passar a Elx.
No va ser una decisió coordinada ni necessàriament conscient. En moltes famílies estava relacionada amb la percepció que parlar castellà als fills els facilitaria les coses. Era la llengua de l’escola i de l’administració, la llengua dominant entre una població urbana cada vegada més nombrosa i la llengua associada amb més força a la mobilitat social. Parlar castellà als fills podia entendre’s fins i tot com una manera de preparar-los millor per al futur.
El resultat d’aquella suma de decisions particulars acabaria tenint conseqüències col·lectives. Aparegueren famílies en què els iaios parlaven valencià, els pares l’entenien i encara l’utilitzaven entre ells, però els nets ja responien sempre en castellà. La llengua no havia desaparegut de colp. S’havia trencat la cadena que permetia que passara d’una generació a la següent.
La qüestió és tan específica d’Elx que investigadors de la Universitat d’Alacant li han dedicat estudis concrets. Cristina Torres i Sandra Montserrat analitzaren precisament La interrupció generacional del català a la ciutat d’Elx, dins d’una línia de recerca que ha estudiat el mateix procés en altres grans nuclis urbans valencians. El fenomen demostra que l’augment de població castellanoparlant és només una part de l’explicació: la substitució lingüística també es va produir dins de les mateixes famílies il·licitanes.
Els huitanta: el valencià torna a l’escola, però troba una ciutat diferent
Amb la democràcia començaren a canviar les condicions institucionals. L’Estatut d’Autonomia reconegué l’oficialitat del valencià i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983 obrí definitivament la porta a la seua incorporació al sistema educatiu. Després de dècades en què diverses generacions havien estat escolaritzades exclusivament en castellà, els xiquets podien tornar a estudiar la llengua pròpia del territori.
L’escola va aconseguir una cosa fonamental: que molts fills i nets de famílies castellanoparlants pogueren aprendre valencià. Persones que no l’havien sentit mai a casa començaren a entendre’l, llegir-lo i parlar-lo. En termes de coneixement, la diferència respecte de la generació dels seus pares podia ser enorme.
Però recuperar el coneixement d’una llengua no significa necessàriament recuperar-ne l’ús.
Quan el valencià entrà de nou amb força a les aules, la realitat social d’Elx havia canviat profundament. Centenars de milers de relacions quotidianes ja es desenvolupaven en castellà. Els nous barris havien consolidat les seues xarxes socials, una part de les famílies valencianoparlants havia interromput la transmissió i el castellà havia adquirit la condició pràctica de llengua comuna de la ciutat.
Això explica per què durant els huitanta i els noranta podia aparéixer una generació que estudiava valencià a l’escola però continuava parlant castellà al pati, amb els amics, al comerç i, moltes vegades, també a casa. El sistema educatiu augmentava el nombre de persones capaces de parlar la llengua sense aconseguir necessàriament convertir-la de nou en la llengua espontània de les relacions socials.
Una ferida que continua oberta
Més de mig segle després del gran boom migratori, les conseqüències continuen sent visibles. Una enquesta sociolingüística impulsada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre el Baix Vinalopó constatava que només el 15,5% de la població comarcal tenia exclusivament el valencià com a llengua inicial, mentre un altre 12,6% es declarava bilingüe inicial. L’estudi detectava, a més, diferències importants dins de la comarca: l’ús era considerablement més elevat a Crevillent i molt més baix a Elx i Santa Pola.
Hi ha una dada encara més reveladora. Només un 5% dels enquestats d’Elx i Santa Pola afirmava parlar en valencià amb els seus fills.
És probablement en eixa xifra on convergeixen més de seixanta anys d’història. L’escola ha permés que molta gent conega una llengua que no va rebre dels seus pares, però la transmissió familiar continua sent extraordinàriament feble. El valencià pot ser conegut sense ser utilitzat; es pot aprovar un examen en valencià i no iniciar mai una conversa en valencià.
I això converteix Elx en una ciutat lingüísticament paradoxal. El valencià és visible en la toponímia, forma part de la cultura local, està present en l’educació i continua viu en nombroses famílies, especialment al Camp d’Elx. Però en bona part de la ciutat ha deixat de funcionar com la llengua que es pressuposa quan dues persones desconegudes es troben.
No van ser els que arribaren
La gran immigració interior va ser determinant en la transformació lingüística d’Elx. Negar-ho seria negar l’evidència demogràfica. En vint anys, la ciutat va passar de poc més de 73.000 habitants a quasi 165.000 i bona part dels nouvinguts procedien de territoris castellanoparlants. Aquell canvi va alterar necessàriament l’equilibri entre les llengües.
Però convertir aquells treballadors en els responsables de la pèrdua del valencià seria una conclusió equivocada.
La pregunta no és per què una família arribada d’Albacete continuava parlant castellà. La pregunta és per què la ciutat que la va acollir no necessitava que aprenguera valencià. Per què podia treballar, escolaritzar els fills, relacionar-se amb l’administració i construir tota una vida sense utilitzar-lo. I, sobretot, per què al mateix temps hi havia famílies que sí que el parlaven i que decidiren deixar de transmetre’l.
La immigració accelerà extraordinàriament el procés perquè transformà en molt poc de temps la composició demogràfica de la ciutat. El franquisme havia preparat abans un terreny profundament desigual entre les llengües. L’escola, l’administració, els mitjans i les expectatives d’ascens social afavorien el castellà. I una vegada convertit en llengua comuna, fins i tot molts valencianoparlants començaren a utilitzar-lo per defecte davant qualsevol persona a qui no conegueren.
Els anys setanta, huitanta i noranta acabaren de consolidar aquella nova realitat. El valencià recuperà drets, tornà a l’escola i guanyà parlants capaços d’entendre’l i escriure’l, però no va recuperar en la mateixa mesura els espais socials que havia anat perdent.
Potser per això la història lingüística contemporània d’Elx es pot resumir millor en una escena domèstica que en qualsevol estadística: uns iaios que parlen valencià, uns pares que el coneixen però canvien al castellà i uns nets que ja només el senten com una llengua que també és seua, però que rarament utilitzen.
Elx no va deixar de parlar valencià perquè un dia arribaren milers de persones de fora. Va començar a deixar de parlar-lo quan el castellà es convertí en la llengua que tothom donava per descomptada i el valencià en una llengua que calia decidir parlar.
I eixa diferència, encara hui, ho explica quasi tot.
